• Contacte
Miquel Puig WEB
Maig 17, 2014

La llei de Molins

Miquel Puig, director general del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)

Article publicat al Diari Ara el dia 17 de maig de 2014

L’Associació Catalana d’Universitats Públiques em convida a participar en una jornada de reflexió sobre la terrible situació del mercat de treball a Catalunya. La jornada aplega rectors i un selecte grup d’empresaris, molts d’ells implicats en el govern d’alguna universitat via el seu consell social.

En la presentació de la jornada, Jaume Lanaspa, director general de la Fundació La Caixa, rememora que ja fa vint anys va ajudar Isidre Fainé en la preparació d’una conferència que portava per títol Un clam per l’ocupació. No és estrany: fa exactament vint anys estàvem en el fons de la crisi anterior i la taxa d’atur superava, com ara, el 20%.

Intervé Cèsar Molins, un magnífic empresari que hi participa en nom de Pimec i que fa un discurs que repeteix sovint, i que es pot resumir de la següent manera: “Els catalans aconseguim tot el que ens proposem; ens vam proposar ser un líder turístic i ho vam aconseguir, ens vam proposar ser un líder gastronòmic i ho hem aconseguit, ens vam proposar ser punters en producció científica i ho hem aconseguit… ens vam proposar desindustrialitzar-nos i ho estem aconseguint!” Ho il·lustra fent referència a les dificultats amb què es va trobar per instal·lar una nova fàbrica a Catalunya i com va acabar construint-la en un altre lloc.

En ciència, un fenomen que passa sempre es denomina una “llei”, com la “llei de gravitació universal” o les “lleis de Newton”. En aquest sentit, el que està fent Molins és enunciar una llei sociològica que seria d’aplicació a un determinat col·lectiu humà, els catalans.

Els polítics tenen feblesa per aquesta llei i la utilitzen sovint com a recurs retòric. Aquesta mateixa setmana ho va fer el president Mas en la gala del premi al Català de l’Any. Com que enguany l’elecció ha recaigut en una científica, el president va utilitzar els extraordinaris resultats que estem obtenint en el camp de la producció científica per proclamar que som capaços d’aconseguir tot el que ens proposem.

Tornem, però, a la jornada on rectors i empresaris reflexionen sobre el nostre lamentable mercat laboral. Una llei no és una llei si algun cop s’incompleix, i el ponent que parla immediatament després d’en Molins aprofita per qüestionar si l’evolució de l’ocupació a Catalunya després del “clam” d’ara fa vint anys no és justament una prova de la falsedat de la “llei de Molins”.

Per esbrinar-ho, compara el nombre de treballadors en actiu actualment amb els que hi havia fa vint anys en cada un dels països de l’Europa Occidental. Com he dit, el període correspon a l’últim cicle econòmic, que és la unitat de temps que té sentit per considerar aquesta mena de fenòmens. Sorprenentment, i corroborant la llei de Molins, resulta que Espanya (i, com ella, Catalunya) ha estat el segon estat, després d’Irlanda, on l’ocupació ha crescut més.

Si hem creat tantíssims llocs de treball, com és que tornem a tenir tants aturats? El mateix ponent dóna la resposta: perquè no hem creat els llocs de treball adients a la formació de la població, sinó, sobretot, llocs de treball poc qualificats que han estat ocupats per immigrants. En aquest aspecte, presenta una gràfica que compara l’estructura dels nivells formatius dels ocupats a Catalunya amb la majoria de països europeus (de fet, tots menys Espanya, Itàlia i Portugal). Mentre que la figura catalana té una base molt àmplia (un 35% dels ocupats no té més que l’ESO), una cintura esvelta (només el 22% tenen el batxillerat o l’FP de grau mitjà) i un cap amplíssim (un 43% tenen estudis superiors), els països europeus estan representats per una figura obesa: amb una base molt més petita (17%), una cintura enorme (46%) i un cap més petit (36%). Aquesta anormalitat del nostre mercat laboral és el que explica tres patologies nostres: les elevadíssimes taxes d’atur, d’abandonament escolar (per què seguir estudiant després de l’ESO si no hi ha feines de qualificació mitjana?) i de sobrequalificació (l’elevada proporció d’universitaris que ocupen feines que exigeixen una preparació inferior a la que tenen).

Estava previst que la jornada acabés amb una declaració pública que sintetitzés el que els assistents consideren que caldria fer per millorar la situació. Un dels empresaris (sempre els més pràctics) proposa definir un indicador que mesuri si les coses evolucionen en la bona direcció. S’acorda que aquest indicador sigui la proporció d’ocupats amb titulació de grau mitjà. Evitarem tornar a caure en el pou si aquesta vegada, en comptes de crear molts llocs de treball, com hem fet en el últims vint anys, en creem de qualificats, la qual cosa, a efectes pràctics, vol dir reindustrialitzar-nos. La llei de Molins diu que només ens cal proposar-nos-ho.