18 juliol 2013
Salvador Alemany

M’han demanat, més que no pas un article, una nota breu amb algunes idees sobre la meva visió com a empresari i directiu –i no en darrera instància com a president del Consell Social de la UB– sobre la interacció necessària entre universitat, empresa i Administració pública. És una aproximació feta també des de l’experiència d’una relació que a Abertis hem sistematitzat constituint càtedres de col·laboració i de recerca amb universitats, institucions educatives i equips d’especialistes acadèmics de les comunitats i territoris en què actuem arreu del món.

La tesi que vull deixar oberta a debat és si ens hem de limitar a organitzar els fluxos d’aquesta interacció com un procés més o bé, amb més ambició, l’hem d’interioritzar com un factor que imprimeixi una cultura empresarial orientada a la innovació –d’alguna manera a la disrupció i al qüestionament permanents de què fem, per què ho fem i com ho fem–; una cultura que a la universitat i a l’Administració hauria d’estar marcada per una actitud emprenedora orientada a facilitar la transferència i transformació del coneixement –allò que sovint es genera en la recerca de frontera–, en aplicació, en productes i serveis.

Algunes reflexions gairebé aforístiques:

- La globalització dels mercats, el desenvolupament tecnològic, l’avenç de noves potències i nous competidors mundials ens obliga, a les economies i a les empreses, a ser cada cop més competitives, a reinventar-nos constantment si volem ocupar, mantenir i augmentar posicions als mercats.

- Un dels elements que cal impulsar per a assolir uns bons nivells de competitivitat és la innovació: innovar per a crear valor, fent les coses de manera diferent (innovació en procés) i fent coses diferents (innovació en producte o servei).

- Dos processos necessaris, encara que no sempre suficients, per a arribar a ser una economia competitiva són el desenvolupament d’una potent activitat de recerca i desenvolupament (R+D), i la formació de capital humà, tant en coneixement com en capacitats i saber fer.

- En aquests dos aspectes, l’R+D i la formació, hi intervé decisivament la universitat, i per això es justifica plenament que universitat i empresa parlem conjuntament, i en un mateix codi i registre, de coneixement i innovació.

- D’alguna manera la competitivitat d’una economia, el seu creixement potencial, el seu grau d’obertura als mercats internacionals, ens parla també de la qualitat de les seves universitats i de la seva educació superior, ja que aquesta és la que proveeix aquella dels recursos de talent que la fan competitiva.

- En un teixit empresarial com el del nostre país, conformat bàsicament per microempreses i pimes amb una estructura sectorial molt diversificada amb bastants clústers, hi podem trobar a faltar, per nombre i dimensió, les grans empreses «tractores» que, per exemple en economies amb una forta intensitat de coneixement com l’alemanya o l’americana, actuen com un sistema d’estirada (pull), on les empreses són les que d’alguna manera impulsen la universitat en termes de transferència tecnològica.

Algunes conclusions que en trec:

- En aquest escenari, i sense renunciar al paper que puguem jugar aquestes poques empreses «tractores», la universitat és la que ha d’assumir el rol dinamitzador de la transferència, actuant com un sistema d’impuls (push) pel qual les universitats assumeixen una cultura marcadament emprenedora i es doten dels mecanismes per a traslladar el resultat de la seva activitat a l’economia real i al teixit productiu. No es pot pensar, si més no d’una manera generalitzada en l’estadi actual, que les pimes siguin les que actuïn com l’element dinamitzador d’aquesta innovació i transferència; aquesta és la missió que la universitat ha d’integrar com a pròpia.

- D’alguna manera, les universitats s’han de preparar per a assumir un cert paper de «departaments R+D+I» de la densa malla de pimes que necessiten innovar per a poder guanyar en dimensió i escometre el repte de la internacionalització. El paper dels centres de recerca, dels parcs científics, està destinat a ser clau. Cal desenvolupar les estratègies de difusió que siguin necessàries per a promoure el coneixement per part de les empreses de les capacitats que té el sistema universitari –i dels centres de recerca al territori– en matèria de transferència.

Si ens anima l’ambició d’emular millors pràctiques, com poden ser els casos d’Israel, Finlàndia, Massachusetts o Califòrnia, hem de reforçar el binomi universitat-empresa. La necessària millora de la competitivitat «sostenible» de les nostres empreses, i amb aquestes la sostenibilitat del benestar i el progrés social, radica en l’accés a persones formades (talent) i en l’accés a les fonts de coneixement (universitats, centres de recerca, escoles de negoci, etc.) que permetin alimentar i retroalimentar els processos d’innovació i reinvenció permanents que la globalització dels mercats, i una societat en conjunt més assertiva i exigent, imposen.

La Plataforma Coneixement, Territori i Innovació ha de ser instrumental a l’hora de facilitar aquesta cooperació estable entre actors econòmics, universitat i Administració. Però cal que els actors econòmics incorporin la cultura de la innovació i que trobin el seu complement en una cultura que a la universitat i a l’Administració ha de ser emprenedora i orientada a resultats.

Salvador Alemany

President d’Abertis; president del CAREC i del Consell Social de la UB