18 juliol 2013
Xabier Goenaga

Les institucions han de ser vistes des d’una perspectiva àmplia: una idea preconcebuda habitual sobre la cooperació universitat-empresa és que l’Oficina de Transferència de Tecnologia d’una universitat duu a terme acords d’intermediació amb les empreses sobre l’ús de la propietat intel·lectual. Les institucions comprenen organitzacions, individus, interaccions, normes i regles.

L’àmplia varietat d’institucions conforma l’ecosistema d’innovació d’una regió. Aquest ecosistema no es pot copiar d’altres llocs, perquè les condicions socioeconòmiques poden ser molt diferents.

És difícil planificar un ecosistema regional d’una manera determinista. Algunes de les regions innovadores més conegudes van sorgir gràcies a un enfocament no intervencionista. Per exemple, a Cambridge (Regne Unit), les regles fixades per a les activitats entre el personal acadèmic i les empreses van ser mínims. Aquest entorn essencialment liberal va permetre que els més educats i ambiciosos poguessin interactuar en una ciutat petita. No obstant això, els qui hi ha darrere del «fenomen Cambridge» admeten que és poc probable que aquest tipus d’enfocament funcioni en la majoria d’altres llocs.

La innovació és un procés a llarg termini. El determinant fonamental del creixement econòmic local és l’estructura econòmica. La innovació necessita temps per a tenir un impacte, i ha de guardar correlació amb l’estructura econòmica de la regió. L’ús de productes i serveis innovadors és el que alimenta el creixement econòmic, més que no pas la creació de coneixement. Per tant, el paper de les universitats en el desenvolupament del coneixement regionalment pertinent, així com un paper més ampli en la societat civil, és el determinant fonamental des d’una perspectiva regional. Una funció important de les universitats és també connectar amb el coneixement existent fora de la regió i aplicar-lo localment.

L’especialització intel·ligent es troba al cor de la nova política regional de la Comissió Europea, i pretén contribuir a fomentar els sistemes d’innovació regional específics a través d’una anàlisi de l’economia i un «procés emprenedor de descobriment».

El paper de les universitats i la interacció amb les empreses locals és crucial per a l’èxit de les estratègies d’especialització intel·ligent. En els sis passos descrits en la Guia sobre estratègies de recerca i innovació per a l’especialització intel·ligent (RIS3) de la Comissió Europea, les universitats han de ser tingudes en compte. Vegem-ho.

1. Anàlisi del context regional i el potencial de la innovació: Les universitats són els contenidors del coneixement de la regió, però el seu potencial és sovint infravalorat o poc conegut. El procés de desenvolupament de la RIS3 és una oportunitat per a tornar a analitzar el paper real i potencial de les universitats. En algunes regions, es pot haver d’importar i adaptar el coneixement al context regional. Això implicarà que els actors regionals/nacionals acceptin que les organitzacions «estrangeres» siguin beneficiàries d’alguns recursos locals.

2. Governança: garantia de la participació i la propietat: La RIS3 no pot ser dissenyada i implementada únicament per les autoritats regionals; al contrari, les estratègies amb èxit s’han de basar en col·laboracions entre el govern local/regional, les empreses, les universitats i la societat civil –l’anomenat «quàdruple hèlix».

3. Elaboració d’una visió de conjunt per al futur de la regió: Les universitats locals tenen un paper important en tots els aspectes de la vida regional, i aquest paper multidimensional és crucial per a imaginar un futur. Les universitats no són únicament contenidors de coneixement, sinó que contribueixen a crear capital humà i una imatge regional positiva.

4. Identificació de prioritats: L’especialització, o l’establiment de prioritats, és essencial per a les economies i les universitats regionals, però sovint els poderosos grups de pressió s’hi resisteixen. La selecció de prioritats s’ha de basar en un bon diagnòstic de les oportunitats i del potencial de la regió, i exigeix uns ​​alts graus de transparència, entesa mútua i cooperació.

5. Definició de combinació coherent de polítiques, plans de treball i pla d’acció: Les universitats poden ser beneficiàries importants dels fons estructurals, i s’incrementarà la quantitat total disponible per a la investigació i la innovació. No obstant això, podria no haver-hi la capacitat d’aplicar els fons d’una manera efectiva i fer-ne ús; per tant, les mesures de capacitació han de ser una part central de la combinació de polítiques.

6. Integració dels mecanismes de seguiment i avaluació: Les universitats poden ser expertes en avaluació, i aleshores poden analitzar l’aplicació i l’impacte de l’especialització intel·ligent des d’una posició relativament independent.

Xabier Goenaga

Cap del Departament de Coneixement per al Creixement de l’Institut d’Estudis de Prospectiva Tecnològica (IPTS)