28 octubre 2013
MANUEL CERMERÓN

El salt qualitatiu i quantitatiu que s’ha aconseguit durant la darrera dècada pel que fa referència a producció científica i infraestructura del coneixement és una realitat objectiva i clara. Tampoc no cal dubtar que tots hem arribat a la conclusió que la ciència desenvolupada no està aconseguint de recórrer tot el camí, és a dir, no arriba, amb el ritme adequat ni en la quantitat suficient, al mercat. Aquest fet ha estat batejat com a «vall de la Mort» o fallada de mercat, en definitiva, una desconnexió entre l’interès científic i l’interès de mercat; desconnexió que no respon necessàriament a un coneixement que no té mercat, sinó al risc (incertesa de retorn) que suposa empaquetar aquesta ciència en format producte, servei o tecnologia per a ser venuda.

L’aproximació generalitzada per a intentar salvar el buit entre la generació de coneixement i el mercat s’ha estacionat en el concepte de «transferència», partint de la base que un disseny de l’estil «jo investigo, tu transfereixes, ell desenvolupa i vosaltres comercialitzeu» podria ser la solució. Tot just ara s’ha començat a tenir clar que la innovació no respon a un procés lineal i que, consegüentment, requereix una aproximació i una mirada clarament diferents.

En concret, si aspirem a tenir un procés d’innovació sostenible en el temps, hem de construir un veritable ecosistema d’innovació, en què els esforços i recursos injectats al sistema produeixin retorns, a la societat en general i al mercat en particular, que ens permetin ambicionar l’autososteniment d’aquest ecosistema.

En consultar la definició d’ecosistema que proporciona el diccionari de la Real Academia Española  o la que figura en Viquipèdia , veiem que destaquen per damunt d’altres els vocables relació, processos vitals, organismes (elements), interdependència i sistema.

Aquestes paraules descriuen perfectament, al meu entendre, el repte que tenim encara: constituir un sistema en què els diferents elements que l’integren (universitats, centres tecnològics, grups d’investigació, empreses…) es relacionin a nivell dels seus processos vitals (investigació, comercialització, desenvolupament tecnològic…) d’una manera interdependent, segons les necessitats.

Només si som capaços de transformar la relació dels elements que componen el sistema respecte a la situació actual, aconseguint aquesta interdependència, es produirà l’evolució que cal per a ser un actor rellevant en la societat del coneixement, de manera que s’escurçaran els períodes de temps de desenvolupament, es generarà un nivell de creativitat superior per a tenir més capacitat per a connectar (creativitat) mons (mercats) aparentment paral·lels i es guanyarà eficiència en els processos; en definitiva, es generarà riquesa en un sentit ampli.

Perquè aquesta transformació sigui possible, a més de polítiques que incentivin la innovació i acompanyin les fases de major incertesa, el talent és una condició necessària i imprescindible, és a dir, les persones són clau en tot aquest procés de transformació i «nova» manera de fer. La formació d’aquest capital humà i el seu desenvolupament ha de ser el centre de gravetat i el focus de l’estratègia.

Ara que hem entès que separar la producció de la generació de coneixement i desenvolupament tecnològic ha suposat descapitalitzar-se des del punt de vista industrial, no pensem pas que serà possible desenvolupar innovació d’acord amb les exigències de la societat en què vivim sense tenir la capacitat de formar i desenvolupar talent.


Manuel Cermerón Romero
Director general d’Aqualogy S&T