18 juliol 2013
Joan Subirats

Un dels elements centrals que caracteritza el canvi d’època en què estem immersos és l’espectacular multiplicació del coneixement i de les possibilitats de compartir-lo; un gran salt endavant, explicable únicament pel que ha implicat la generalització de les tecnologies de la informació i comunicació que internet simbolitza. Fins fa ben poc, les possibilitats de compartir el coneixement també hi eren, però el que ha canviat són els formats, les plataformes en què aquest coneixement es difonia i es «traslladava». Internet permet multiplicar ad infinitum els espais on accés i ús de la informació no estan vinculats a la lògica dels béns rivals, marcats pels termes que assenyala la propietat i el fet que, si un té un llibre, per exemple, l’altre no el pot tenir simultàniament. L’exemple de Wikipedia, que ha aconseguit deixar enrere iniciatives com la d’Encarta, de Microsoft, o fer tancar l’edició en paper de l’Enciclopèdia Britànica, demostren la força tan espectacular de la creació col·lectiva de coneixement.

Internet està sacsejant tot el camp de les estructures i instàncies que vivien d’una  intermediació que ara no aporta valor, i, en canvi, genera grans incentius per a mantenir obertes les vies d’accés i de creació conjunta, ja que aquesta obertura facilita exponencialment les possibilitats de millora del punt de partida. Tota la lògica de l’accés obert que està fent trontollar l’estructura dels informes acadèmics i de la indexació, apunta a dinàmiques desconegudes en les plataformes generadores d’innovació, basades cada cop més en el fet d’aprendre fent i propugnant una pluralitat de fonts de coneixement.

Les universitats tenen davant seu el repte de mantenir la provada capacitat d’innovació i d’adaptació que els han permès de resistir com una de les institucions amb més capacitat d’adaptació. Això, però, obligarà a canviar moltes de les pautes que s’han seguit fins ara. Una d’aquestes pautes, i segons el meu parer una de les més importants, serà la capacitat de generar coneixement incrustat (embedded knowledge), és a dir, generar i incorporar coneixement des de les pràctiques i des de la tecnologia social, afavorint així processos de fertilització encreuada, de contaminació conjunta, entre acadèmics i els que posen en pràctica els coneixements acadèmics.

El debat sobre el coneixement caldrà situar-lo cada cop més en el debat sobre els elements comuns i públics, és a dir, caldrà debatre sobre quina és la comunitat generadora i receptora del recurs coneixement i les regles que permeten governar aquests processos, redistribuir i regenerar capacitats de producció de coneixement. El futur de les universitats dependrà també d’això.

Joan Subirats

Catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona