Data publicació: 
27 setembre 2018
Autor: 
Josep Ginesta. Secretari general de Treball, Afers Socials i Famílies.

Ens movem en un escenari de moltes incerteses sobre com serà el treball del futur. Sobretot, perquè hi ha molts pronòstics catastrofistes al voltant de com acabarà impactant el progrés tecnològic, i especialment, la robòtica, en la desaparició de molts dels llocs de treball existents. Pronòstics catastrofistes perquè l’efecte substitutori de la persona per la màquina és una constant en l’evolució de la humanitat, i en canvi, el treball s’ha mantingut com l’instrument fonamental de redistribució de riquesa. Altra cosa és que el treball, i en això coincideix tothom, serà diferent. Fins i tot, convindria mirar-ho en positiu. Si una feina la pot fer un robot, és símptoma de feina amb poca ànima. En canvi, de ben segur podrem trobar altres feines que tinguin ànima, i reverteixin més i millor en el bé comú, com les vinculades a l’atenció i serveis a les persones.

També és cert que el treball, o bé els oficis, tendeixen a tenir una durada curta. Fins i tot les competències claus són molt canviants en algunes professions, perquè transiten al ritme dels progressos. El canvi, i en això també hi ha cert consens, serà una constant del mercat de treball dels propers anys.

En aquest context de fragilitat de determinats tipus de treball, i alhora, de requeriments canviants al voltant dels perfils professionals que poden ser més demandats, ens convé reorientar les polítiques actives. Haurem de passar de la lògica de falcar la persona a un lloc, per un ofici, per tota una vida professional, a la lògica d’enfortir la persona per un mercat de treball complex en el que transitaran, la majoria, per molts llocs de treball i fent oficis diferents. De fet, es tracta de situar la persona al centre de les polítiques per tal que la complexitat no se l’empassi, i alhora, aquest apoderament, minvi el desajust entre oferta i demanda de treball.

Les polítiques públiques dels propers anys, doncs, aniran encaminades a situar les persones al centre, a potenciar la orientació com a factor estratègic, però també, la segmentació de polítiques per aquells col·lectius amb majors dificultats d’accés al mercat de treball. No es pot deixar de costat que els territoris es singularitzen de forma diferent, i que les polítiques públiques s’han d’adaptar a les seves peculiaritats, i no a l’inrevés. En aquets reptes es situen les prioritats del nostre Departament i del Servei Públic d’Ocupació de Catalunya.

Aquests elements, però, han de circular en paral·lel amb l’avenç del marc català de relacions laborals que s’articula a través del Consell de Relacions Laborals. Aquest és l’espai de concertació en el que s’ha de trobar encaix als reptes que van emanant del nostre mercat de treball. Les incerteses que poden planar sobre el futur del treball, si les afrontem en el marc del diàleg social, amb acords i grans consensos, de ben segur que revertiran en les millors estratègies.