Data publicació: 
24 abril 2019

En el llibre sostens que la visió de les Universitats espanyoles respecte l’emprenedoria hauria de canviar, per exemple, aprofundint en la formació en emprenedoria o creant estructures on l’emprenedoria estigui en mans de persones que provenen d’aquest àmbit i on es potenciï la creació de spin-offs i projectes emprenedors per part dels estudiants. En el sistema universitari català s’estan produint passos significatius en aquesta línia?

Les universitats espanyoles estan dirigides i administrades per funcionaris, ja siguin professors o personal d’administració i serveis que en la seva gran majoria no han creat mai una empresa. És difícil des d’aquestes posicions transmetre la necessitat d’assumir els riscos i les incerteses que són l’escenari natural en el que es mouen les startups. Per tant, a Espanya, més que a Stanford o al MIT, són necessàries aquestes estructures per impulsar l’emprenedoria a les universitats.

Les universitats catalanes tenen una governança similar a la resta de les universitats espanyoles per tant encara que s’han intentat accions, aquestes no han produït resultats significatius.

En realitat, és la societat en general la que no està prou sensibilitzada i aquí crec que s’han d’involucrar tots els actors que la conformen. En particular la pròpia Generalitat, que no s’implica prou, encara que hi ha excepcions com Catalunya Emprèn que és un exemple a seguir.

Expliques que “un problema important de la formació en emprenedoria és que, amb freqüència, no s’utilitzen les metodologies més adequades” i  senyales que una fórmula exitosa és la que consisteix en aprendre emprenent. Amb aquest propòsit, quines activitats, basades en la cooperació universitat-empresa, recomanaries impulsar des de la Plataforma Coneixement Territori i Innovació?

La formació pot tenir moltes vessants. Per exemple, a les universitats es podem fer seminaris-tallers d’un o dos dies per rebre una formació inicial, es poden fer assignatures optatives obertes a tots els graus per barrejar perfils diferents, es poden fer TFG (Treball Final de Grau) mixtes de, per exemple, un estudiant d’enginyeria i un estudiant d’Administració d’Empreses, etc.

En qualsevol de les vessants, la millor manera de fer l’aprenentatge és emprenent o simulant el fer-ho, és a dir, a partir d’una idea dissenyar un Model de Negoci i anar a validar-ho “fora de l’oficina” cercant els potencials clients i anant modificant el Model de Negoci seguint la metodologia Lean Startup. La formació bàsica inicial es pot fer, per exemple, a través de seminaris o utilitzant un MOOC. Els següents passos es poden fer amb classes invertides (flipped classroom), on els alumnes en grups presenten i discuteixen els avanços del seu projecte amb els professors i mentors.

Respecte al tema de com les empreses poden participar en el procés de creació d’startups, una de les accions que poden fer, és realitzar un seguiment de les iniciatives emprenedores dels universitaris actuant com a mentors de projectes de la seva especialitat que poden permetre incorporar nous productes al seu portfoli i sobre tot talent creatiu. Per a les grans empreses, el seguiment es pot completar amb la creació d’acceleradores corporatives especifiques de les seves línies estratègiques.

Des del punt de vista de les polítiques públiques, com poden aquestes afavorir un ecosistema que fomenti la innovació, la competitivitat, l’atracció de talent i la creació d’empreses? Què s’està fent bé en el nostre país en aquest sentit i què caldria millorar? Quines bones pràctiques podríem replicar de l’estranger?

Fa unes setmanes es va presentar el llibre “Construint la Catalunya del Coneixement (1985-2015)", alguns dels exconsellers participants van mostrar la seva preocupació per la intensificació de la burocràcia paralitzant de l’administració en les activitats de R+D i jo afegeixo aquí que això no passa solament a la R+D, sinó també en el procés emprenedor de creació d’empreses a partir d’startups.

El problema més greu és que el sistema posa barreres en comptes de traure-les. Per exemple, quan un emprenedor ha de constituir l’empresa, es troba amb una “pista americana” de trampes com advocats, estatuts, notari, registre, Hisenda, Seguretat Social, gestoria, és a dir, temps i diners, que és just el que no li sobra. Però no és solament això, sinó que si la seva empresa està dins del 80% que fracassen, el calvari és tancar-la, sobretot quan normalment ja no queda tresoreria.

En poques paraules, el millor que podrien fer les administracions seria simplificar els procediments per no destorbar en el procés creatiu de noves empreses.

A diferència de països citats en el llibre, com els Estats Units, Qatar o Suïssa, on existeix una actitud tolerant vers el fracàs, entès com una forma d’aprenentatge, a casa nostra aquest és vist amb por i animadversió fins al punt d’ésser penalitzat. És possible canviar la cultura d’una societat respecte el fracàs tot encoratjant els individus a prendre riscos implícits en l’emprenedoria? Com?

Un problema cultural no es canvia en un any, ni en una legislatura, sinó que la unitat de temps es una generació. Potser per això, és difícil confiar massa en unes actuacions públiques que no donen rèdits polítics en el temps d’un mandat.

Respecte a que hauria de fer l’Administració, jo crec que a més d’un procés de “desburacratització”, hauria de fomentar i sensibilitzar a la societat través dels seus medis de comunicació, el seu discurs i les seves polítiques. L’objectiu hauria de ser inocular el virus de l’emprenedoria a tota la societat, especialment als més joves.

Afortunadament, la societat civil està fent el treball que no fan els polítics i està convertint Barcelona en un dels hub d’emprenedoria més importants d’Europa.

Parlem del futur del treball. En el context actual de transformació del mercat laboral, caracteritzada per a la desaparició d’alguns llocs de treball a causa de la introducció massiva de nous avenços tecnològics, quina rellevància pren l’emprenedoria?

Està demostrat que les empreses tradicionals intenten automatitzar tot el possible els seus sistemes de producció perquè els recursos humans són molt cars. Són les startups i les noves empreses les que creen llocs de treball i sobre tot els de més qualificació.

A Espanya i Catalunya tenim un problema important i és que les empreses, que són les que haurien de fer la innovació, no la fan. Tota Espanya, excepte Euskadi, està en el penúltim nivell de regions innovadores dels quatre en la classificació de la Unió Europea. Per això, les empreses no necessiten el personal qualificat que formen les universitats, la qual cosa ens ha portat a que tinguem el nivell de subocupació més gran d’Europa. Formem universitaris per treballar de caixers al Mercadona o reposadors al IKEA, un milió de titulats estan en el límit de la pobresa i els més brillants d’ells se’n van a altres països que sí els valoren i els intercanviem per immigrants que arriben en pasteres sense cap formació amb el resultat d’una desastrosa balança “comercial” de talent.